LA DONA PANTIGANA

Per la festa major de la Guàrdia d’Ares, un any es presentà al ball de nit una mossa preciosa que ningú del poble coneixia. Els va estranyar molt perquè no hi era al ball de tarda i tampoc no havia sopat a cap casa del poble. La forastera esperava que algun xicot la tragués a ballar, però els fadrins del poble no gosaven d’atansar-se-li de tan distingida i elegant com la trobaven, pensaven que no era per a ells. Però és clar, tampoc podien fer-li el lleig que ningú la tragués a ballar, perquè això de ben segur li semblaria ofensiu. Finalment van convèncer l’hereu de cal Múrcio perquè fos ell qui prengués la iniciativa i la noia va acceptar complaguda. La qüestió és que es van avenir molt ballant i en van fer uns quants. Al cap d’una estona la noia va dir que havia d’anar cap a Tragó on vivia, ja que hi tenia una bona caminada. –M’estàs prenent el pèl?, si fa molts anys que no hi viu ningú a Tragó!

Però la noia va insistir i van marxar de la plaça, mentre la gent els mirava de reüll. Quan feia una estona que caminaven, es van aturar per descansar i sense ni proposar-s’ho es van fondre en un petó passional. Al mig del bes, el xicot va notar com una queixalada li esquinçava el llavi i en obrir els ulls va veure esfereït com la seva eixerida balladora s’havia convertit en una horrible pantigana i començava a arrossegar-lo per sobre les argelagues sense parar d’escridassar-lo. –Encara que et matés, no et faria tant mal com tu has fet al meu poble. Fa molts anys, el bestiar de casa teva campava sol i pasturava contínuament a les nostres terres sense respectar trossos, horts ni sembrats. Com a resultat la fenollada ho va envair tot convertint el terme en un lloc inhabitable i la gent van haver d’abandonar el poble. Ara viuen vora Peramola, on van fundar el nou Tragó. Tot per culpa de casa teva!

Acabada la xerrameca, el va deixar mig estamordit, ple d’esgarrinxades i a causa del dolor, el xicot va perdre el món de vista.

Quan va recobrar el coneixement i va tornar a la Guàrdia, va explicar els esdeveniments tot ensenyant el gran nombre de ferides. El poble, que havia estat molt preocupat per la seva desaparició que havia durat uns dies, no s’ho podia acabar de creure i van pensar si el pobre xicot no havia perdut l’enteniment.

EL VIATGE DE L’ENRICA (una història real)

Després d’una estona parlant del viscut durant la guerra, la Paquita de cal Pauet de Junyent va fer un profund sospir, al mateix temps que negava amb el cap i em va dir: «Quan recordo aquestes coses em sembla com si ho hagués somniat, que no pot ser que hagi passat, de tan gros com va ser tot…»

Doncs aquesta que us explicaré ara, és una bonica història real, de les poques amb final feliç, que ens ha deixat aquella maleïda guerra que va afectar de valent les Valls d’Aguilar.

L’Enrica de cal Pedregat de la Guàrdia d’Ares va travessar les muntanyes de les Valls d’Aguilar d’amagat, amb l’ajuda d’un passador, cap a l’església de sant Julià a Andorra, per arribar-hi el dia i hora assenyalats en aquella carta que havia rebut uns dies abans. Havien passat set anys del fi de la guerra civil i donava per mort el seu primer amor, fins a la rebuda de la missiva.

Es van casar i van viure sempre més a França. Però quan les filles van tindre l’edat suficient, les van fer pujar cada estiu a la Guàrdia, d’on ells eren fills i on havien festejat de jovenets, tot pasturant els respectius ramats. La família baixava a la Guingueta d’Ix, fins on els pares atansaven les nenes, perquè no van voler que la guerra i la dictadura les deixés també a elles sense arrels ni família.

Quan l’Enrica va deixar el poble, va deixar-hi també el guàrdia civil amb el qual festejava llavors. Per sort, un bon xicot que va comprendre la situació i sempre més va mantenir relació amb dels pares de l’Enrica, ajudant-los en tot el que van menester.

Aquí podeu buscar, poble a poble les víctimes de la guerra civil i la repressió franquista a la provincia de Lleida: morts, represaliats i deportats.

Fragment del llibre “Un biberó a la guerra”, diari de guerra de Josep Riera Ambrós, soldat de la lleva del biberó, que explica el seu pas per les Valls d’Aguilar:

29 de juliol de 1938
Érem a les últimes hores de la nit quan una ordre ens feia abandonar aquell campament i ens dirigíem al poblet de Rubió, a sobre del qual hi havia les posicions del “Nyorri”.
Era ja a mig matí quan hi arribàrem i ens comunicaren que acampéssim novament per allí doncs, cosa natural, en ple dia no es podia caminar ja que oferia molts perills de l’aviació. A l’estar en aquell lloc tan pròxim a primera línia ressorgia encara la idea d’una possible participació en aquell sector, però sortosament no fou així, doncs tan prompte es féu fosc, que eren aproximadament les nou de la nit, abandonàrem aquell poblet de Rubió i marxàrem en direcció desconeguda.

30 de juliol de 1938
Era ja molt avançat el dia i encara continuava aquella gran caminada. El cansament i l’abatiment que portàvem era quelcom horrible. Després de tota la nit de caminar sense parar, de pujar muntanyes dretíssimes, de traspassar torrents i rieres amb totes les conseqüents mullades de peus que això representava, per la gran foscor, tot i així encara continuava la marxa. De 2.000 a 2.500 homes que formava la brigada posats tots en fila d’un, era veritablement una bonica escena, ja que uns quants kilòmetres eren coberts per aquesta cinta humana. Eren aproximadament les deu del matí quan pujàvem una pujada inacabable que no hi havia ni el més petit obstacle per amagar-nos, doncs tot estava completament pelat, amb un gran estenall de pedres molt grosses. Tot de sobte, un soroll de motor se sentí, i tot seguit un esverament s’apoderà de tots. Tothom buscava refugi i tot estava completament pelat. Veritablement els avions hagueren pogut descobrir a simple vista aquella munió de gent que érem, i la idea d’una gran catàstrofe feia estremir a tots. Sortosament al cap d’uns moments ja no es sentí més soroll, i passat ja l’espant reiniciàvem la marxa. De cap de les maneres s’acabava aquella gran caminada, i ja sigui pel gran sol que queia o pel cansament que es duia, o pel pes de l’equip, però ja molts queien desmaiats sense sentits, altres es quedaven sense poder seguir i així s’anava ja desfent la llarga cua que formàvem.
Per fi arribàrem a l’una del migdia, i ja veiérem al nostre davant un minúscul poblet que s’alçava. Era Taús. Aquí ens avisaren que havíem arribat a la fi de la caminada. Tot seguit, assenyalat el lloc d’acampar, tots deixàrem anar els equips i, tal com queia l’equip, quèiem tots nosaltres al darrera, abatuts i rendits pel que acabàvem de fer. Setze hores consecutives de caminar havien calgut per anar des del poble de Rubió a Taús. Malgrat del gran sol que queia en aquest mes de juliol, tots ens adormíem encara que fos a ple raig de ell, i entre el cansament i la gran calor, tot era suar i esbufegar en aquella estesa de gent.
L’endemà ja més reposats del dia abans i encara que una mica baldats, tinguérem més esma per anar a visitar aquell romàntic poblet i la seva rodalia. També allí vaig reunir-me altra volta amb el company Grané i enmig d’aquell ambient passàrem allí dos dies.

1 d’agost de 1938
Era precisament aquest dia un dels que jo feia guàrdia, i aproximadament a mig matí una ordre ens retirà dels llocs de guàrdia i ens anuncià que ens preparéssim els equips per marxar. Efectivament, després de pocs moments deixàvem el poble de Taús i començàrem a travessar muntanyes i més muntanyes en direcció a Tremp. El paisatge era isolat, trist sense ni una casa, pelat per complert i amb gran coixí de rocs. L’aigua no es coneixia per aquelles feréstegues terres. La caminada anava continuant durant el transcurs del dia, i no podíem abandonar de cap manera aquell terreny tan avorrit.
L’enorme sol que queia, el pes de l’equipatge i les grans pujades que hi havia ens feien suar com a negres, i la set era quelcom terrible. En va era buscar aigua per enlloc, doncs tot era sec, inclús la boca i la gola que també s’havien assecat completament. A pesar del gran turment que ens provocà la set, no hi havia altra solució que continuar, i amb penes i treballs arribàrem al vespre, en un petit bosquet on ens quedàrem a descansar aquella nit.

2 d’agost de 1938
Mentres érem en aquell petit bosquet, ja començà a propagar-se el rumor de que anàvem a rellevar a uns que estaven en unes posicions que no estaven gens malament. Efectivament, a l’arribar la tarda d’aquest dia marxàrem cap allà i ens dirigíem a primera línia. Al començar a fosquejar, estàvem ja a dites posicions.
Aquestes eren unes que tenien per nom les posicions de la “Torre del Senyor” i estaven en el districte de Sort, i des d’allà es veia a una llarga distància la població de Tremp i el seu famós pantà. El nom d’aquelles posicions li era atribuït per què tenia una espècie de castellot mig desfet per la guerra.
Seguidament d’arribar allà, i desprès de fer-nos càrrec de les xaboles, passàrem a ocupar el lloc de guàrdia, i d’aquesta manera començàvem la vida en aquelles noves posicions. Aquestes eren quasi igual que les primeres que havia estat, és a dir, que uns quants barrancs separaven les dues línies de foc, i això contribuïa a tenir una mica de seguretat, doncs era molt difícil de fer una temptativa amb aquella classe de terreny.
Així doncs, excepte l’aigua, pel demès s’hi estava bastant bé, incloent naturalment les molèsties que reportaven les contínues guàrdies que ens tocaven. L’aigua sí que veritablement oferia certs perills, doncs era molt escassíssima i la poca que hi havia estava en una roca i entremig de les dues línies de foc. Això requeria que tan sols es pogués anar a buscar durant la nit, i encara ben previngut per cas d’un possible encontre amb l’enèmic.
L’única cosa que pertorbava aquell semibenestar era que en aquella comarca solia ploure molt sovint i en grans proporcions. Molt aviat patírem les conseqüències d’aquelles pluges, doncs eren abundantíssimes els dies que plovia. Recordo molt bé un dels dies que estigué plovent tot el dia, i a la nit, mentre jo estava de guàrdia, un fenomenal aiguat va caure sobre mi. Fou aquell el més gran que jo havia vist en la meva vida. Tota l’atmosfera quedà coberta d’una espessa boira que no deixava veure res a un pam de distància, els llamps queien per aquelles muntanyes a cremadent i els grans trons que feien semblava que s’anava ha ensorrar el món.
Així passaren unes dues hores, i jo allí al mig, arrupit i tapat amb una senzilla flassada, estava rebent totes les conseqüències d’aquell aiguat. Després, mullat, regalimant d’aigua per tots costats, vinguérem ha rellevar-me, i jo tot xop entrava a la xabola, incapaç de poder dormir doncs solament podia esperar l’endemà a veure si em podia eixugar. Coses com aquesta eren molt freqüents en aquest lloc, i això era de les poques coses que destorbava el nostre estatge allí.
Així, amb aquest estat de coses i amb alguna altra de menys importància, passàrem en aquell mateix lloc un mes i tres dies, fins que varis rumors ens anunciaven que vindrien pròximament a rellevar-nos.

5 de setembre de 1938
Tal com s’havia anat anunciat, en aquell dia vingueren forces de la 55 Divisió a rellevar-nos, i nosaltres enmig de la conseqüent alegria que produeix abandonar el front, anàvem arreglant els macutos a punt de marxar. Eren les primeres hores de la nit quan abandonàvem aquelles posicions, i començant a pujar muntanyes i boscos, i boscos i muntanyes, passàrem tota la nit per aquells països. Degut a l’immensa foscor que envaïa tot el paisatge, eren moltes les vegades que es perdia el contacte els uns amb els altres, i després per recuperar-lo es produïen les naturals caigudes, això portava les malediccions i exclamacions acostumades.

6 de setembre de 1938
Després de tota la nit de caminar, arribàrem a primeres hores del matí d’aquest dia a les mediacions del poble on anteriorment havíem estat, que era el de Taús. Un bon tros abans d’arribar en aquest poble, ja ens feren col·locar en un petit bosquet que hi havia per allà i en el qual descansàrem durant aquell dia. Molt a prop nostre passava una carretera provisional, d’aquelles que tantes se’n feien en la guerra i en la qual començaren ha concentrar-se alguns camions, que nosaltres no donàvem la més mínima importància.
Però quan fórem a mitja tarda hi havia ja estacionats allí un gran nombre de camions i ens infonien ja algunes sospites. Molt aviat començaren ha propagar-se rumors de que anàvem a marxar, uns cap aquí, i altres cap allà, però el que més es deia era que ens traslladaven al front del Segre, cosa que produïa alguna satisfacció.
Veritablement fou cert els rumors que corrien, doncs immediatament ens feren pujar en els camions i, deixant aquell poblet, agafàrem la carretera general que conduïa a Drall, on s’agafava una altra carretera que era la general de la Seu d’Urgell a Tàrrega.
Baixant les formidables baixades que formen els Pirineus, en direcció a la comarca de l’Urgell, unes rabioses i odiades mirades eren la senyal de l’acomiadament d’aquells maleïts Pirineus, que tants records se’ns enduia i tants disgustos hi havíem passat. Una immensa alegria s’apoderava de nosaltres, solament de pensar que deixàvem ja per sempre més a aquell país i ens dirigíem a un altre que, si bé no sabíem la sort que ens esperava, almenys sabíem que no tindríem el constant patir que oferien les incidències del terreny pirinenc.
Amb aquesta satisfacció anàvem ja corrent kilòmetres i més kilòmetres, i passant per Artesa de Segre, Pons, Tàrrega, Mollerussa, Borges Blanques i d’altres, passàvem tota la nit corrent com a dimonis.

EL SASTRE DE BERÉN

Se li havia fet tard i començava a fosquejar, quan va sentir com si algú li estirés l’abric per l’esquena. Va aturar el pas i es quedà quiet com un estaquirot, pensant que les urpes del mateix dimoni l’havien pres per l’espatlla. Eren les punxes d’una gavernera el que el retenia i quan provava d’estirar per alliberar-se’n, les branques resistien i li semblava que tibaven en sentit contrari. Així, el pobre xicot es va passar tota la nit allí plantat, demanant clemència.
– Si us plau, no em feu res, sóc el sastre de Berén que vaig a cosir a Espaent. No hi vaig per res de mal, sinó per guanyar-me un trist jornal. Si us plau, no em feu res!

L’endemà al matí, quan va començar a clarejar, tot fent el cor fort i pensant que només de veure el dimoni moriria de l’esglai, va gosar mirar enrere. Quina sorpresa i alleujament quan va veure que el seu captor era només un arbust.
– Sort n’has tingut tu, de ser una gavernera! –exclamà, tot llençant-li una mirada rabiosa al pobre vegetal–, ara mateix t’anava a clavar les tisores si haguessis estat el dimoni, de bona t’has lliurat!

I després de desenganxar amorosament les punxes de la roba i fargar-se, va continuar xino-xano cap a Espaent a cosir, com si res no hagués passat.

 

ELS MANAIRONS

Els manairons són éssers minúsculs, incansables treballadors i molt valents. Es diu que les cases més bones del Pirineu en tenien i els guardaven dins d’un canutet d’agulles de cosir. Els de la Borda del Feu de la Guàr­dia d’Ares eren uns d’aquests afortunats.

Un dia de bon matí, el Bordalfeu va anar amb el seu mosso a la fira d’Organyà. Quan ja eren a la Collada del Pi­llat, l’amo es va adonar que s’havia descuidat el ca­nut a casa i hi va fer tornar el mosso.
—Vés a buscar un canut d’agulles que hi ha a sota del meu matalàs, però sobretot, no l’obris per res del món!

El mosso va tornar a la ma­sia i va agafar el canut, però quan havia caminat una estona ja no va poder contenir més la tafaneria. Va traure el tap del canut i de cop, en va sortir una munió de minairons.
–Què farem, què direm?, mana’ns feina o sinó et matarem –deien brunzint eixeridament com un eixam, davant la mirada esgarrifada del mosso xafarder.
–Agafeu tots els rocs que trobeu i atartereu-los allà dalt –remugà el mosso tot pensant que així tindrien feina per hores.
Al cap de poca estona, però, ja tenien amuntegades en l’indret assenyalat totes les pedres de la muntanya.
–Què farem, què direm?, mana’ns feina o sinó et matarem. –tornaven a demanat tot suats i esbufegant.
— Doncs ara, torneu dins del canut! –va manar el mosso que també regalimava suor sense haver mogut ni una pestanya. Així ho feren i ell va tapar ràpidament el canut i va respirar tranquil.
Quan va ser al capdamunt de la muntanya li va donar el canut a l’amo, que el va notar molt calent i va veure que del tap en regalimava suor.
–L’has obert i ets viu! Que els hi has fet fer? –va exclamar tot ansiós i clavant la mirada al mosso.
–No sabia què mana’ls, i el primer que se m’ha acudit és que amunteguessin rocs. N’han deixat la muntanya ben neta.

Des de llavors, a la Guàrdia d’Ares hi ha el Tarter dels Manairons, un riu de pedres al bosc de davant la Borda del Feu. És un riu de pedres gairebé en sentit literal, ja que aquestes pedres tenen vida i es van desplaçant lentament i imperceptible muntanya avall.

Una altra casa de les Valls d’Aguilar de la que es diu que posseïa el canut dels manairons, és cal Servós de Castellàs, que està catalogada com a patrimoni arquitectònic de Catalunya: Fitxa de l’Inventari de patrimoni arquitectònic de Catalunya

Els manairons també s’anomenen minairons o menairons per la seva procedència de les coves o les mines. Les Valls d’Aguilar té un terreny molt ric geològicament i entre molts altres minerals hi trobem menes de ferro. Les menes són roques de les quals s’extreu metall. Als prats de sota la Borda del Culí, a prop d’on passa el camí Vell de les Valls d’Aguilar, hi trobem la Farga de Noves de Segre. És una de les anomenades fargues catalanes, on s’obtenia i es treballava el ferro per reducció directa de la mena, mitjançant el seu escalfament a altes temperatures i el premsatge manual a cops de mall o amb martinet (mall mecànic) per fer-ne despendre les escòries i concentrar el metall aconseguint així ferro pur.

Recursos a Internet:
Itinerari geològic, mineralògic i miner per les comarques de l ‘Alt Urgell i del Pallars Sobirà: des de la Palanca de Noves a la Guàrdia d’Ares, Taús, Baén, Useu i al Pont de Bresca. Mata-Perelló, JM.; Sanz Balaguer, J. (XARAGALL. Revista de Ciències de la Catalunya Central. 2015. (n.6). ISSN 2013-4479 DL:B.21483-2009. DOI)

Funcionament de la Farga Catalana: vídeo 1, vídeo 2, vídeo 3

EL GAT PARLAIRE

La mestressa es quedava cada nit sola a la cuina, quan el marit se n’anava a dormir i feinejava encara una estona. Acostumava a coure la calderada pels porcs i mentrestant sargia alguna peça de roba esparracada a la bora del foc. Però d’un temps cap aquí no ho feia pas sola, cada nit quan menys s’ho esperava, en sentir-se observada, alçava el cap i es trobava amb dos ulls lluents com les brases que la miraven des d’un racó de la cuina. La situació es va agreujar i va decidir explicar-ho al marit.
–Cada nit quan tu te’n vas a dormir, se m’apareix un gat que no sé d’on surt. Primer no en vaig fer massa cas, vaig pensar que l’olor de la calderada el menava cap a cas. Però el cas és que últimament el gat em parla i ja no sé si m’estic tornat boja o que passa, però jo estic morta de por.
El marit, en veure la dona tan amoïnada, li va dir que aquella nit ho farien diferent, que se n’anés a dormir, que ell ja es quedaria esperant el gat a la cuina.

L’home estava segut davant del foc, quan de sobte va sentir:
–Com és que ets home i cuses?
–I tu, com és que ets gat i parles?, aquí a Taús els gats no parlen pas. —respongué mirant al gat que acabava d’aparèixer.
Mentre parlava, va agafar la paella amb dues rostes que s’estava cuinant, i amb un moviment ràpid va estampar-ne el contingut roent a la cara del gat que va fugir esperitat.

L’endemà tot esmorzant, li va explicar a la dona el succeït la nit anterior i quan van haver acabat, van sortir al carrer per anar a feinejar. Quina va ser la seva sorpresa quan anant cap a l’era, van veure un veí amb la cara tota cremada, que en saber-se vist va esmunyir-se ràpidament.

DONES D’AIGUA

Quan parles amb els avis d’aquests pobles, entens que s’hagués de recórrer a explicacions màgiques per justificar la supervivència en aquestes muntanyes. Sort doncs de les encantades, que de tant en tant s’apiadaven d’algun hereu bona persona i el salvaven a ell i les seus de morir de gana.

Conte la llegenda que la possessió d’una peça de roba de la bugada d’aquestes, que en les nits de lluna baixen a rentar al riu, proporciona per sempre més l’absència de penúries econòmiques. Les encantades són immortals i viuen en tolls d’aigua de tota mena, són tan belles i captivadores, que qui les veu pot quedar encantat. Però sortosament, són també éssers molt bons i pietosos, que tot i protegir les seves robes esteses de ser furtades, fan com qui no veu o fins i tot l’ofereixen a qui realment li cal ajuda.

LA BRUIXA DE LES PEDREGADES

Abans hi havia la creença que les pedregades es podien trencar disparant cartutxos de sal al cel. I vet aquí una vegada, que en ple l’exercici d’aquesta pràctica, els va semblar que havien ferit en l’ala una àguila que volava davant de les bromes. Era habitual veure-la volant arran dels núvols, com si els menés. Aquella bèstia sempre anunciava la calamarsada i ja a ningú se li feia estrany veure-la. Però aquell dia, després d’un dels trets, l’àliga va començar a anar de tort i tot perdent alçada s’allunyà horitzó enllà. Van lamentar haver-la ferit perquè no era la seva intenció, però era previsible que pogués passar, l’animal se la jugava des de feia temps.

Aquell dia no va pedregar, perquè tot just desaparèixer l’àliga, les bromes es van fondre com per art de màgia. Això els va sorprendre molt, però encara van trobar més estrany, que l’endemà, una veïna del poble del costat, anés malferida i amb el braç embenat de dalt a baix.

L’ÚLTIM MORO DEL PAÍS

Al cap de Boumort, fa molt de temps, un sarraí vivia en una torre inexpugnable que havia edificat. Tots els altres havien estat foragitats del país, però amb aquell no hi havia manera. Les autoritats van fer una crida prometent una bona recompensa a qui fos capaç d’acabar amb ell.

Un pastor de Taús un dia, de bon matí, es va vestir amb la millor roba de la seva dona i es va posar al cap una cabellera que havia preparat amb la cua de la seva mula rossa. Així guarnit ningú hauria dit que no fos una formosa noieta. Quan va ser al serrat de davant del poble va tancar el ramat a la pleta i va emprendre camí cap al castell del Boumort.

El moro, que estava tip d’estar sol i delejava companyia femenina, en veure des de dalt de la torre la noieta apropar-se, arrencà a córrer escales avall, obrí de bat a bat la porta del castell i s’abraonà sobre de la pobra presa, sense pensar ni per un moment que la presa era ell. D’aquesta manera tan enginyosa el pastor va aconseguir que fos el mateix sarraí qui es llencés a sobre del ganivet més gros, punxegut i esmolat que havia pogut trobar i moris als seus braços.

Es va carregar el moro al coll i va tornar al poble. Les autoritats, després de felicitar-lo pel seu enginy, li van preguntar què volia a canvi, i ell no va dubtar en donar la resposta –Vull que la cabanera passi pel mig del poble de Taús.

Des de llavors, la cabanera que puja de la terra baixa i continua cap al Cantó passa pel mig del poble de Taús. El progrés i la riquesa als pobles de muntanya implica fer-hi arribar gent, avui dia més que mai, després d’haver quedat gairebé despoblats. En aquest sentit el protagonista d’aquesta llegenda va ser un visionari.

 

BIBLIOGRAFIA I MÉS:

Maleïda terbolina. Des dels Pirineus a la Terra Plana
Autor: Mitjana Berdié, Josep
Pagès editors

Beneïda terbolina. Des dels Pirineus a la terra plana II
Autor: Mitjana Berdié, Josep
Pagès editors

Remeis populars a les Valls d’Aguilar
Autors: Jacint Altimiras, Eva Casassas, Dani Montañà
Edicions Salòria

Marrades. Màgia i realitat a la muntanya
Autor: Joan Obiols
Garsineu Edicions

Alt Urgell. Motarrots, fets, llegendes
Autor: Josep Espunyes
Edicions Salòria

Les rondalles del Peirot: llegendes de les muntanyes del port del Cantó i dels seus entorns
Autor: Gerard Canals
Edicions Sidillà

Un biberó a la guerra. Josep Riera Ambrós
Autor: Josep Riera Ambrós
Edició: Maria Teres Riera Ballester

Indrets d’una guerra. Cronologia del front del Pallars
autor: Manel Gimeno
Profit Editorial

El meu diari de guerra
Autor: Pere Tarrés i Claret
Publicacions de l’Abadia de Montserrat

A peu pels camins del cançoner. Volum VII. Cançons de l’Alt Urgell
Autor: Artur Blasco
Edicions Salòria
Si voleu veure i escoltar una mostra de la tasca que l’Artur Blasco va fer per les Valls d’Aguilar, aquí teniu tres valuosíssims enllaços:
Pepa Buchaca de Cal Farrer de la Font, Taús
Mercé Bolló de Casa la Creu, Bellpui
Ton sala de Ca la Rossa, ens canta “La Festa Major de Taús” (cançó basada en fets reals)

Fets, costums i llegendes
L’alt Urgell, I,II i IV
Autor: Joan Bellmunt i Figueras
Pagès Editors

Viatges amb els pastors transhumants:
Per les cabaneres de la Catalunya nord-occidental, entre l’Essera i el Segre
Autor: Ernest Costa i Savoia
Edita Centre Excursionista de Catalunya

Si voleu saber d’esglésies i castells –que n’hi havia molts– a les Valls d’Aguilar, podeu consultar la tasca feta per l’Enciclopèdia Catalana. Només heu d’anar navegant cap a la dreta per la part superior de la pàgina i els repassareu tots. Prèviament heu de fer registre d’usuari a la pàgina.

Castellàs, Junyent, Biscarbó, Mesons i la Torre han estat Pallars Sobirà pel decret de divisió territorial del 1936. L’any 1972, foren annexats a Noves de Segre i incorporats a les Valls d’Aguilar i a l’Alt Urgell. Taús i els Castells també estan a tocar del llindar amb el Pallars i sempre han tingut molta relació amb els pobles d’aquesta banda. És per això que la parla de les Valls d’Aguilar té moltes paraules compartides amb el Pallarès. Aquí teniu un diccionari de pallarès (una web i una app) que l’associació Parla Pallarès posa al vostre abast, per si us cal ajuda per conversar amb els avis del país o per fer cultura:
WEB PARLA PALLARÈS
APP PARLA PALLARÈS

 EL PARLAR DEL PALLARS 
Estudi de la variant pallaresa del català.
S’hi exposen els trets fonètics, morfològics i sintàctics.
Autor: Pep Coll
Garniseu Edicions

El lèxic del Pallars Sobirà i la Vall Fosca a través de la seua fonètica
Estudi sincrònic del lèxic de la part septentrional del dialecte pallarès.
Autor: Isaac Beà Ponts
Editat per la Universitat de Lleida

 


Aquest projecte de recerca dels fets i llegendes de les valls d’Aguilar ha estat possible gràcies a la col·laboració de la Diputació de Lleida

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per a una millor experiència d'usuari. Si continúa navegant està donant el seu consentiment per a l'aceptació de les esmentades cookies.

ACEPTAR
Aviso de cookies
istanbul escortsistanbul escortsistanbul escortsistanbul escortsistanbul escortsistanbul escorts
istanbul escortsistanbul escortsistanbul escortsistanbul escortsistanbul escortsistanbul escorts
istanbul escortsistanbul escortsistanbul escortsistanbul escortsistanbul escortsistanbul escorts
escort ataşehirescort ataşehirescort ataşehirescort ataşehirescort ataşehirescort ataşehirescort ataşehir
escort ataşehirescort ataşehirescort ataşehirescort ataşehirescort ataşehirescort ataşehirescort ataşehir
london escortslondon escortslondon escortslondon escortslondon escortslondon escortslondon escorts
dubai escortsdubai escortsdubai escortsdubai escortsdubai escortsdubai escortsdubai escortsdubai escorts
london escortslondon escortslondon escortslondon escortslondon escortslondon escortslondon escorts